8 marzo, 2012

Ni un pas endarrera



Ha passat molt de temps des d’aquell 8 de març de 1978 quan es va celebrar el primer Dia Internacional de les Dones. Ha passat molt de temps però no el suficient donades les situacions d’injustícia que encara i sovint protagonitzen la nostra vida quotidiana.

“La unió fa la força” i, per això, totes hem de lluitar en la mateixa direcció. El Dia Internacional de les Dones hauria de ser tots els dies, a més a més, hauria de ser el dia de cada una de nosaltres en particular.

Avui en dia, la societat encara ha de canviar molt i amb la crisis, els problemes en  el terreny laboral han empitjorat moltíssim. Hem de ser però optimistes i lluitar dia rere dia. Dins d’aquesta societat injusta, cada una de nosaltres té encara molt marge de maniobra com ho demostra la gran quantitat de dones triomfadores que existeix avui en dia.

 Si bé la guerra contra la marginació, la desigualtat i la injustícia social han de continuar, és veritat que els atacs frontals són cada cop més menys necessaris. Les grans batalles les van lliurar les nostres avantpassades  i ara la nostra lluita s’ha convertit en una guerra de guerrilles en la que la majoria de dones hem de lliurar la nostra pròpia batalla en la què no podem donar “ni un pas endarrera”.

 No donar un pas endarrere significa fer el propòsit cada matí de no posar-nos barreres en el nostre camí cap a la llibertat. Masses vegades una veu interna ens diu: “Tu no ets capaç de …”, “Això no és per a tu” o, el que és pitjor, “Si fos més jove ho intentaria”. En aquests casos, no fer un pas endarrere és preguntar-se “I per què no?”.

 Sovint, per tenir llibertat per fer alguna cosa hem d’alliberar-nos d’”allò” que internament ens ho impedeix. L’enemic gairebé sempre acaba sent un hàbit. Estem acostumades a vells hàbits que hem après de les nostres mares i que, de vegades, no ens deixen avançar. Què difícil és ser iguals quan hem vist tota la vida al nostre pare en el sofà cansat després de la feina i a la mare cuidant de nosaltres, netejant, comprant, planxant… I després què?

 Els vells hàbits ja no ens serveixen. Ser sacrificades mares i esposes està molt bé, és molt important i molt gratificant en molts casos però no ha de ser una excusa per anul·lar la nostra vida professional, per matar els nostres somnis i aspiracions. Després els fills creixen, se’n van de casa, fan la seva vida i masses dones pateixen el “síndrome del niu buit”, és a dir, als 50 anys es troben completament “despenjades” de la societat.

No donar un pas endarrere significa no haver de renunciar a la família per la feina ni a la feina per la família; significa establir prioritats i complir-les; significa compartir tasques amb la parella; significa no permetre humiliacions ni maltractaments. En resum, significa creure i respectar-te a tu mateixa com a persona.

 Sóc conscient que tot el que he exposat no és fàcil de dur a terme però res del que val la pena a la vida s’aconsegueix sense esforç. No es tracta de fer canvis radicals d’un dia per l’altre sinó que l’important és fer petits canvis en les nostres vides i mantenir-los. És a dir, “Ni un pas endarrera”.

Ara que estic acabant d’escriure aquest article, m’adono que la majoria de les coses que he escrit també se les podrien aplicar molts homes. En definitiva, l’important és que tots som persones i, les persones, hauríem de tenir les mateixes oportunitats. Triomfar en la vida hauria de ser conseqüència del nostre esforç i de la nostra capacitat i no d’un sistema de quotes establert ni de perjudicis sexistes.

 

Inma Manso Ferrándiz

Subdelegada del Govern de l’Estat a Lleida


Compartir

Facebook Twitter MySpace Technorati
Menéame Delicious NetvibesYahoo!