10 enero, 2012

Ara no és moment de demagògia



Acabem d’encetar un nou any. A ningú se li escapa que serà un any dur, emmarcada Espanya com està en una difícil situació econòmica, a la cua d’una Europa dirigida pel tàndem Mercozy, les darreres decisions del qual estan abocant l’eurozona a una nova recessió econòmica, si és que n’havíem sortit mai.

 L’anterior govern de Zapatero, després de negar la crisi fins extrems insultants, va acabar, inevitablement, assumint-la, i posant el futur de l’Estat al servei de les directius de França i d’Alemanya, recolzant la seua política al cent per cent, i duent-nos a la situació actual. Actuant amb clara irresponsabilitat política, va impedir unes eleccions anticipades que, amb tota probabilitat, haguessin donat lloc a un guany preciós de temps i potser ara ens trobaríem en fase de recuperació. Malauradament, no ha estat així.

 He llegit darrerament a la premsa local alguns articles d’opinió que semblen girar en un mateix eix: reclamar els diners que, suposadament, l’Estat espanyol li deu a Catalunya, demanant com una qüestió primordial l’urgent traspàs de competències, i fent culpable el centralisme de Madrid de tots els mals econòmics dels catalans.

 Em pregunto la raó per la qual aquest rigor que tant s’exigeix en l’àmbit autonòmic no l’apliquem també en les nostres més que urgents necessitats territorials: per què quan es demana que els impostos dels catalans reverteixin en Catalunya, no es demana també que els impostos dels lleidatans tornin també a Lleida, per pal·liar mancances evidents –com l’autovia o l’aeroport d’Alguaire-, i es dóna carta blanca a un centralisme de Barcelona clarament perjudicial pel reequilibri territorial català. Tot plegat, declaracions plenes de demagògia i que s’ocupen d’uns assumptes que, donada la situació econòmica i laboral que estan vivint molts catalans, ara mateix no són, ni de bon tros, primordials.

 Quan es parla de la situació de les economies familiars o de les protestes justificades d’un funcionariat que ha vist disminuït el seu poder adquisitiu o que el Govern català no pot pagar les nòmines, no s’esmenta el cost de les ambaixades o la duplicitat d’institucions, amb tot el cost de manteniment i de personal que això comporta. També es calla en el tema de les competències que tenim delegades i no traspassades –com l’Agència Catalana de l’Aigua en els cabals de rius que només tenen un tram català. Són competències que els dirigents de torn han volgut assumir sí o sí, per pura fixació política, per pura demagògia un altre cop, sense pensar –o sense voler dir- que aquestes competències delegades no tenen una partida pressupostària pròpia, i els diners per mantenir-les s’han de prendre d’altres partides, que segurament ara són molt més importants, en un moment de grans retallades en sectors que afecten moltíssim  la ciutadania.

 Crec que, en aquest moment tan delicat, amb un índex d’atur escandalós, amb unes economies familiars en la corda fluixa, cal prioritzar, i urgentment. Tenim un nou govern de l’Estat fort, un equip preparat i totalment conscient de la situació tan difícil que ha heretat. És el moment doncs, de fer pinya pel bé de tots, per començar a sortir del forat econòmic, evitant vendre fum i intentant fer culpables els qui no ho són de la situació actual. Deixem, doncs, de discursos demagògics i entre tots intentem veure la llum al final del túnel.

 Molt em penso, però, que d’aquí uns mesos, com sistemàticament ha passat en la història recent d’Espanya, moltes veus s’alçaran fent culpable de tots els mals d’aquest món al Partit Popular, amb aquesta facilitat que tenen algunes forces polítiques catalanes de tergiversar constantment la realitat.

Tant de bo aquest cop m’equivoqui i donem l’oportunitat de fer la seva feina a un Govern que tot just ara comença. La farà bé, segur.

 Bon Any 2012.

 Salvador Puy Castarlenas

 


 


Compartir

Facebook Twitter MySpace Technorati
Menéame Delicious NetvibesYahoo!